Comença la segona setmana

Treball:

Aquests primers dies hem estat introduint el curs d’en Tiguiane a Moodle perquè així divedres podrem fer una demo amb els seus estudiants. També l’he estat formant una mica en temes d’administració de Moodle, hem mirat com introduir varis estudiants alhora mitjançant un fitxer, com agrupar els estudiants en classes, etc.

(els busos que transporten profes, personal i alumnes)

Sensacions:

Dilluns al matí em vaig trobar un cuc a la dutxa, simplement necessitava compartir-ho xD. Aquests dies he anat tot el matí i part de la tarda a treballar a la universitat i la resta de la tarda he anat a visitar coses o a casa de gent. Dilluns vaig anar a casa del cosí d’en Tiguiane i, com que és Karem (Ramadan), em van convidar a menjar amb ells. En aquesta època, com no es menja en tot el dia, al vespre a partir de les 18h es fa un gran sopar amb moltes varietats de menjar. Després vam fer un tomb nocturn fins al meu hostal. A la nit la ciutat es calma, però sempre hi ha persones al carrer. Sobretot segueixen havent petites parades de menjar. Em va cridar l’atenció, sobretot, algunes parades que són brases de pedra tal qual i venen carn cuita a pes.

Dimarts a la tarda vaig visitar amb l’Adja la ciutat universitària que hi ha al costat del campus. Conceptualment seria com la vil·la universitària de la UAB, salvant les distàncies. Hi ha un edifici per nois, un per a noies i un de mixte. Tots els estudiants poden demanar plaça quan s’inscriuen el primer any, però després les places s’assignen en ordre de prioritat segons la distància a la qual viuen. Molts d’ells venen de Ouaga, la capital, i per tant necessiten una casa si no tenen cap familiar que visqui a Bobo. És molt barat ja que està subvencionat per la universitat. Un cop allà vam visitar un amic seu que viu allà. Les habitacions són força claustofòbiques però habitables.

A la nit em van convidar a fer Karem a casa la família de l’Adja. Em va sorprendre molt que són 7 germans i, a més, hi viuen els tiets, cosins,... Unes 12 o 13 persones en total. Aquí està molt assimilat el concepte de família tota junta. Això sí, tenen una casa molt gran, de fet són com 3 petites cases i al centre un pati. Al pati és on mengen tots junts, on estenen la roba, on renten els plats (tot això en cubells d’aigua). També tenen un petit tancat amb ovelles. Pel que vaig entendre, a la religió musulmana s’ha de tenir una ovella per cada home de la família i cada cert temps s’ha d’anar a la mesquita per canviar-les. Així doncs, amb una barreja melòdica del xivarri dels germans petits i dels crits de les ovelles, vaig tastar un munt de coses: te, suc de gengibre, buillé (una mena de cereals bullits amb aigua i sucre), bunyols, amanida i carn d’ovella (no de les seves!). Ja m’estic acostumant a trobar-me picant als menjars que menys ho semblen, però el meu estómac és fort! Entre els membres de la família parlen una barreja de Dioula i francès. Ah, i el seu germanet petit de 2 anys, en Papi, em va robar el cor <3 :)

Després la vaig acompanyar al modista perquè ha d’encarregar un vestit per la festa de final de Karem, el 28, que per desgràcia no viuré. Tothom, homes i dones, s’arreglen amb les millors vestimentes aquell dia. També es menja en abundància, s’ha de recuperar una mica tot el mes perdut! Pel que m’han explicat, el Karem és una cosa voluntària, com un exercici d’autocontrol del cos i purificació de l’esperit. Un detall, quan les dones tenen la regla queden excemptes de Karem durant aquells dies.

Curiositats:

• A molts llocs els lavabos són un forat a terra i després tens una gerra d’aigua (com la que tenen per rentar-se les mans als àpats) per netejar el terra i les mans.
• Hi ha rotondes que són, literalement, un tros de plàstic en mig d’una cruïlla. 

Fins aviat!

Cap de setmana immersiu (part II)

Diumenge, després de dormir el just per sobreviure, vaig veure la primera tempesta des de que sóc aquí. Com una tempesta tropical, en una hora havia amainat i vaig poder sortir a fer un tomb (no aprenc la lliçó, no... xD). Vaig aconseguir caminar fins l'estació central de tren sense massa contratemps, però un cop allà l'estadística va intervenir, i em va assetjar un noiet per vendre'm collarets i arracades. Com no duia gaire diners, i en un atac de valentia o inconsciència, vaig deixar que m'acostés en moto a l'hostal per agafar-ne més i comprar-li alguna cosa. Per sort, la meva dubtosa intuïció no va fallar, i tot va anar bé :)

A la tarda vam anar amb l'Adja i alguns amics (alguns del dia anterior) a prendre unes cerveses i menjar pollastre a la brasa amb arròs, que és molt típic aquí (poulet flambé). Seguint els meus ànims d'integració, ja menjo amb les mans i tot com ells. Després vam desplaçar-nos a un bar amb TV per veure la final del mundial de futbol i fer un billar. És el primer bar que veig que sembla realment un bar europeu. Estic contenta perquè durant tota la tarda vaig poder seguir un 90% de la conversa, vaig entendre les bromes i vaig poder interactuar amb prou normalitat amb els altres. Això és que potser ja aconsegueixo entonar la "r" amb francès africà (que per cert, es pronuncia més com en català que com en francès).

Fins la propera!

Cap de setmana immersiu (part I)

Aquest cap de setmana ha estat cansat però intens!

De manera inaudita, dissabte a les 6 del matí m'estava llevant per anar a l'universitat. Hi ha molta feina a fer i cal posar-se les piles! Així doncs, a les 6:45 va venir en Tiguiane a recollir-me amb la moto per anar cap a Naso. Sobretot, vam avançar en termes d'ajustar les funcionalitat del moodle i fer proves amb casos reals.

En sortir, vam anar d'excursió la Guinguetta, una mena de reserva natural prop de la universitat. Principalment hi ha un bosc molt molt gran, un rierol que l'atravessa, i uns salts d'aigua. El bosc és molt frondós i molt bonic, i en Tiguiane em va estar explicant que amb la majoria de plantes es fa medicina natural, en especial a les ètnies i als pobles. Aviam si trobo aloe vera, que els mosquits m'han cosit a picades!

Als salts d'aigua va ser curiós veure una dona francesa amb el marit burkinabè i dos fills super macos xapotejant al riu.

Després vam anar a fer algunes visites a casa de la gent. És curiós veure com aquí tothom té la porta oberta i la gent va de casa en casa saludant als amics i familiars i xerrant. Vaig conèixer el cosí d'en Tiguiane i la seva família. Tots són professors a l'escola. Les cases aquí tenen el terra de fang, estances molt àmplies, solen separar les habitacions amb cortines i són sempre molt hospitalaris. És normal veure molts nens petits corretejant pel pati o per dins de la casa. 

A la  tarda em vaig atrevir a fer un tomb sola pel centre. Mala idea! En general el ritme es tranquil però l'entorn es caòtic. Al carrer es barregen motos, bicis, cotxes i vianants caminant cap a totes bandes. El terra és de fang i té sots, no hi ha vorera, i és una aventura avançar 100 metres. A més, per primer cop, vaig saber plenament el que és sentir-se una dona blanca en mig de tot de negres. Si no van venir a parlar-me tots els nois del carrer, no en va venir cap: vendre'm coses, parlar-me en anglès, saludar-me, oferir-se a portar-me a veure coses, donar-me el telèfon.... realment molt angoixant. Després un home vell mig boig va començar a seguir-me i vaig haver de sortir "per potes" i demanar ajuda a uns nois del carrer. Per sort, van sortir al meu rescat i van ser molt amables :)

A la nit vam anar a veure el futbol al maquis amb l'Adja i el seu amic i després... de festa! Sí, la meva primera festa africana, molt èpica! Ens vam reunir amb 4 amics seus i vam entrar a una mena de discoteca amb una altíssima densitat de població i, val a dir, amb uns quants extrangers més, cosa que em va recomfortar.

Conclusions de la nit:

1. De les millors festes de la meva vida, i més esgotadores.
2.  Els africans ballen molt molt bé.
3. Doncs el Night Club no estava tan malament!
4. Climatitzar una disco només amb ventiladors no és bona idea...
5. Mai no hagués pensat que m'alegraria de sentir Pitbull o Danza Kuduro, però quan fa dies que no sents ningú parlar en cap altra llengua que no sigui el francès, és el que hi ha!
6. Quan acaba la festa, aquí també es fa el típic anar a menjar alguna cosa "gorda" on sigui.
7. I no, no hi haurà Mutombo Jr.! ;)

Una petita reflexió

Potser sonarà molt típic, però després de tot el respecte que em feia venir a Àfrica m’he adonat que tenim massa prejudicis. Et pots sentir igual o millor a un lloc totalment diferent i desconegut que al teu propi lloc d’origen. L’important no és el lloc, sinó les persones, i són realment aquestes qui marquen la diferència i qui dibuixen les fronteres, són qui et faran sentir sol o acompanyat siguis on siguis.

P.S: Quan vas pel carrer, els nens petits se t'acosten il·lusionats i et donen la mà o et saluden, és súper bonic ^^

Una curiositat: en Dioula, la llengua local, per dir bon vespre diuen "anioula".

Així doncs, anioula!!!

Tot en marxa

Treball:

Avui hem estat parlant sobre l’adaptació de Moodle i les noves funcionalitats i característiques que té. He fet una demo amb l’Adja per veure l’opinió d’una estudiant. Les conclusions han estat les següents:

• Seria bo tenir accés remot des de casa.
• Els fòrums son bona idea per poder respondre dubtes entre alumnes
• La dificultat que han tingut fins ara amb el Moodle que havien provat és la poca intuïtivitat a l’hora de cercar el curs que volen. Creu que els menús haurien de ser més fàcils i endreçar les assignatures per semestre.
• Poder accedir a cursos passats per recuperar material antic.
• Li sembla bona idea les entregues virtuals i els tipus test o v/f.

Demà acabarem de discutir tot plegat amb en Tiguiane i plantejarem seriosament el tema de tenir accés remot. Aquí la connexió a internet no funciona per qüestions econòmiques (l’ADSL és molt car), així que es valorarà la possibilitat del 3G o d’allotjar Moodle en un subdomini de la web en un servidor extern i trobar una manera de sincronitzar continguts amb el servidor local.

El meu lloc de treball:

Sensacions:

Avui al matí, per demostrar que puc integrar-me, he saludat a tothom quan he arribat a la parada del bus. No porto massa bé això de llevar-me a les 6, però una vegada surto al carrer i em deleito els sentits tan per l’entorn com per la bona temperatura, penso que ha valgut a pena. Al migdia solen arribar als 35 graus o més i el sol és punyent.

Avui en sortir de la universitat m’he mudat perquè a l’habitació actual no hi havia ventilació i quasi moro d’asfixia. Bé, de fet no em volia mudar perquè em sabia greu però m’han insistit molt, la veritat que tenen un grau d’hospitalitat impressionant. Ara sóc més al centre i crec que podré passejar més pel meu compte :)

A la nit l’Adja m’ha recollit amb la seva moto (sí, sense casc, aquí ningú en porta, espero que a la meva mare no li agafi un cobriment de cor en llegir això! hahaha). Hem anat a un “maquis”, una mena de bar exterior on tenen televisions. També solen ser “pubs” on més tard posen música i es pot ballar i beure. Ara, com que és ramadan, la majoria de joves fan plans més tranquils. Un cop allà ens hem trobat amb un amic seu i hem sopat plegats. Un detall a tenir en compte és que normalment mengen amb les mans i, per tant, tenen com una mena de gerres d’aigua per rentar-se les mans abans i després de menjar. Molt curiós!

P.S: En contra dels meus ideals diré que desgraciadament el futbol és un tema universal que pot ajudar a amenitzar qualsevol conversa d’arreu del món.

Primer contacte amb la universitat

Treball:

Avui ha estat el primer dia que he anat a l’universitat. A les 6 del matí ja estava de peu, perquè a les 7:05 puntual passa l’autobus que recull el professorat de l’universitat, que està a un poble prop de Bobo que es diu Naso. Quan he arribat a la parada m’ha sorprès veure com la gent només arribar dóna la mà i saluda a tothom, encara que no es conguin. Un cop a l’universitat no he parat de saludar i conèixer gent tot el matí. Aquí tothom és molt efusiu i amable, i es passen el dia bromejant i rient. Per fi he pogut veure tot allò que sabia que exisitia per fotos i tota la gent amb qui havia parlat per mail, i m’ha recomfortat força. El francès que parlen aquí té un accent molt extrany però penso que sobreviuré. També he anat a veure presencialment una classe d’en Tiguiane per veure de quina manera són aquí i quines dinàmiques fan. He parlat una mica en francès però crec que no ens hem entès massa! En aquesta classe en concret, tret que el material és molt més vell, les dinàmiques són semblants a les nostres. Això sí, hi ha una única sala amb 15 ordinadors aprox per tota la carrera i a vegades no acaben de funcionar del tot bé. Hi ha una altra sala amb ordinadors prehistòrics que quasi no s’utilitza.

Al final les formacions amb els professors seran el 23 i 24, per tant la setmana que ve farem alguna prova amb estudiants perquè vagin coneixent la plataforma.

Sensacions:

Avui al matí he conegut l’Adja, una estudiant d’informàtica amb qui ens escrivíem mails però encara no ens coneixíem. És realment molt simpàtica i inquieta, i ens hem dut prou bé. Hem dinat plegades i demà al vespre em durà a fer alguna cosa típica per la ciutat. En sortir de la universitat he visitat la família d’en Tiguiane. No és parentiu sanguini però com ell no és de Bobo, l’acullen quan ve aquí. Realment, aquí tots semblen una gran família i s’ajuden entre ells, cosa que hauríem d’aprendre a fer nosaltres. Després hem visitat com el “museu” d’una de les moltes ètnies que conviuen aquí, que m’han dit que són més de 100. Es diuen Soufolo, i ha estat interessant de conèixer, però cal dir que són massa místics i masclistes. Totes les ètnies tenen la seva llengua pròpia, a Bobo particularment es parla molt el Dioula, i de fet s’extèn a altres països com la Côte d’Ivoire.

Bona nit!

Viatge a Bobo

Sensacions:

Avui, només llevar-me, he tornat a ser conscient d'on era. I he estat una mica més feliç de comprovar que el mediament contra la malària no ha tingut efectes adversos :)
M'he sorprès de veure que per esmorzar mengen pa i truita francesa, cosa que sospitosament pot ser herència dels propis francesos. En Tiguiane no ha pogut esmorzar amb mi perquè actualment els musulmans fan el ramadan. M'ha explicat que només pot menjar de 6 de la tarda a 5 de la matinada. També m'ha comentat la diversitat religiosa que hi ha. En aquest país conviuen musulmans, cristians i protestants, una barreja curiosa.

Abans d'agafar el bus hem fet un tomb pel centre i pel mercat central. Aquí és on he començat a adonar-me realment de les diferències tan marcades que hi ha. La ciutat en general té edificis més baixos, més descuidats i els carrers són més bruts. El trànsit és una mena de selva ferotge on el més fort és qui passa, i òbviament si ets un vianant ja pots estar atent de no perdre la vida a cada minut. El mercat està tot ple de venedors amb mantes a terra, ambulants, i amb paradeta. La densitat de població és molt alta i tots els venedors ambulants es precipten sobre la gent per vendre. És curiós veure com les dones transporten els cabassos plens de coses al cap. També m'ha fet molta gràcia veure algunes vestimentes molt tradicionals i com algunes mares transporten els nens amb una roba lligada a l'esquena o a la panxa.

Agafar l'autobús també ha estat una aventura arriscada entre venedors ambulants i moltíssims passatgers fent cua. Finalment, hem entrat al que perfectament podria ser un bus català, amb la diferència que la meva presència ressaltava una mica per ser la única extrangera. L'aventura s'ha posat interessant quan a mig camí algú ha cridat "fumée!!!" i l'autobús s'ha parat en sec i hem baixat tots a una carretera en mig del no res, tot ple de camps i arbres. Més endavant, quan tot ha tornat a la normalitat, hem fet una parada a un poblet. Quan hem baixat, han tornat els venedors ambulants en massa. És possible comprar des de fruites, begudes, a mocadors, targetes del mòbil i carn cuita. Els nens petits em deien "Nasara,  nasara", paraula que després he après que vol dir "Dona blanca" en llengua local.

Durant el camí he tingut un petit debat sobre la poligàmia amb en Tiguiane. Aquí, pel que m'ha explicat, i sobretot als pobles, és bastant normal. Es veu que no depèn de la religió, sinó que és una qüestió social. En resum, el que he après és que la poligàmia és com una separació sense divorci, i a més te'n vas amb una altra. El divorci està molt mal vist aquí, i les famílies pressionen i amenacen moltíssim perquè no passi. A més, quan un home i una dona es casen, les dues famílies van a viure juntes i formen una de sola molt més gran. Per tant, quan la cosa s'acaba, l'home pot buscar una altra dona, sempre que tingui el consentiment de la primera. Li he demanat que perquè les dones no poden fer el mateix. La resposta ha estat que la dona és vista com dèbil, i per tant un home no pot deixar mai una dona i li ha d'oferir protecció. D'altra banda les dones poden deixar els marits per un altre home, tot i que no està ben vist.
Certament, tot plegat és una concepció força masclista, però almenys he pogut tenir una versió real del concepte. La meva opinió sembla que no ha convençut en Tiguiane, i de fet m'ha explicat que els seus valors es fonamenten en fer sacrificis personals en pro de la societat, i no ser feliç amb la teva parella es veu que és un d'ells. També donen moltíssima importància a la familia unida.

Un cop arribats a Bobo, he pogut veure que és una ciutat més petita, encara més caòtica i més rural, i que les persones són més obertes i més amables. He conegut l'Osman, un altre professor, m'han ajudat a instalar-me a la "Maison des hôtes" i hem fet reconeixement de la zona.

Una curiostat: als bars no posen cap mena de tovalló!

Treball: 
Demà a primera hora comença la feina real a l'universitat!


Bona nit!!!