Sincerament,
aquesta ha estat una de les millors experiències de la meva vida. L’enriquiment
personal i l’aprenentatge que he extret d’aquesta estada realment no tenen preu.
D’entrada, estic
prou satisfeta amb els resultats obtinguts del projecte. Com era d’esperar no
tot s’ha pogut acomplir, però el que crèiem menys viable, que era aconseguir
l’assistència i interès per part de la majoria de professors de l’ESI, s’ha
acomplert amb escreixos. Queda veure si el curs vinent, després de les vacances
d’agost, es reprèn el tema amb ganes. Jo tinc força fe en el Tiguiane, ja que
està motivat amb el tema. En el Michel també diposito esperances, però en estar
tant de temps fora del campus no sé si podrà fer massa coses. Un dels problemes
principals del professorat d’allà és que van sobrecarregats de feina per manca
de personal, llavors sovint és complicat tirar endevant els projectes.
Gràcies a aquest
projecte també he reafirmat el concepte de cooperació que sovint distorsionem
des dels països “desenvolupats”. Sovint ens creiem els salvadors del món,
herència dels nostres avantpassats colonitzadors. La cooperació no va d’això.
Com el seu nom indica, consisteix en vàries parts que operen juntes en pro d’un
objectiu comú. Personalment, crec que en aquesta estada m’han aportat més ells
a mi que jo a ells. Perquè no tot es tracta d’anar a portar una plataforma TIC
per donar suport a la seva docència. També es tracta d’intercanvi d’opinions,
idees, punts de vista, maneres de fer i de viure. I en aquest sentit,
probablement, jo he après moltíssim més. La cooperació no és fruit de què
nosaltres sapiguem més o siguem millors que ningú; és necessària quan, de
manera injusta, alguns països gaudim de més mitjans econòmics i/o logístics per
a fer les coses. És llavors quan podem decidir cedir una part d’aquest
privilegi a altres perquè també puguin acomplir els seus objectius. Després de
parlar amb els alumnes de l’ESI i altres joves burkinabesos, he corroborat que
la diferència del nivell d’estudis no és tant alta, i òbviament estan igual de
capacitats per a ser uns bons enginyers informàtics que nosaltres. El que hi ha
és una manca molt forta de recursos: tant humans, pel poc professorat, arrel d’això la manca
d’assistència personal, puntualitat i qualitat de les classes, i finalment la
manca d’ordinadors en condicions, de connexió a internet i, sovint, de connexió
local al campus, cosa que fa més pesades moltes tasques d’obtenció del material
i de recerca d’informació, de comunicació, etc... Tot això fa que l’alumnat
estigui desconent i faci vagues, cosa que dificulta encara més el seguiment
dels cursos. Tot és un peix que es mossega la cua, i com que desgraciadament no
tenim el poder per canviar l’economia o la política del país, intentem posar un
granet de sorra cedint una part dels nostres recursos per facilitar les coses.
La plataforma Moodle espero que sigui un d’aquests granets. Si tot va bé, pot
suposar un alleujament en la càrrega lectiva dels cursos, també un alleujament pels
professors i una millora de qualitat docent tant pels professors com pels
alumnes. Esperem, doncs, que tot vagi bé!
A nivell
d’experiència personal, no tinc prou paraules per expressar el que he après, començant
per tots els prejudicis que he destruït i acabant per tota la gent magnífica
que he conegut. L’Àfrica és un lloc molt prejutjat i molt desconegut, però s’hi
ha d’anar per saber que les diferències no són tantes. I les que hi ha són molt
enriquidores: la cultura, el caràcter de la gent, el paisatge, la convivència de
les mútiples religions, el ritme de vida, la manera de cercar la felicitat, etc.
Tot és diferent però alhora igual, cosa que demostra que, al final, no deixem
de ser humans del mateix planeta amb les nostres aspiracions i els nostres
desitjos de ser feliços.
A Burkina Faso,
sota el meu punt de vista, hi ha alguns temes als quals encara els falta donar alguna
volta, com per exemple la cura per l’higiene, la consciència pel medi ambient i
l’organització en general. També hi ha força masclisme arrelat a la societat,
sobretot als pobles, i una visió de la dona com a ésser dèbil o inferior. I
sens dubte, els col·lectius LGTB o qualsevol altre que surti una mica del que
per ells és la normalitat són mal vistos i reprimits. De totes maneres, pel que
sembla, les noves generacions pensen una mica diferent i tot anirà canviant a
poc a poc.
També penso que
hi ha moltíssimes coses que hauríem d’agafar com a exemple. La primera, i més
important, és la humanitat. L’altruïsme, la vida social, el considerar-se tots
una gran família, són valors que aquí sovint ens manquen. Després, el ritme i
la qualitat de vida són veritablement millors. No corren cap als llocs, no
perden trens i busos constantment, no depenen d’horaris estrictes ni de
rellotges que et cronometrin a cada instant. Òbviament tenen horaris i tasques,
però no viuen sota pressió.
El millor de tot
ha estat conèixer la gent d’aquí. Amb l’Adja hem realment connectat molt, amb en
Tiguiane i en Michel hem tingut converses molt interessants, i tota la resta de
persones han estat molt hospitalàries, simpàtiques i agradables amb mi. Guardaré un molt bon record de tots ells.
I també tinc clar que
tornaré, això ho sé segur. Per tant, no és un adéu, és un fins aviat.
À bientôt!
