diumenge, 27 de juliol del 2014

Conclusions personals

Sincerament, aquesta ha estat una de les millors experiències de la meva vida. L’enriquiment personal i l’aprenentatge que he extret d’aquesta estada realment no tenen preu.

D’entrada, estic prou satisfeta amb els resultats obtinguts del projecte. Com era d’esperar no tot s’ha pogut acomplir, però el que crèiem menys viable, que era aconseguir l’assistència i interès per part de la majoria de professors de l’ESI, s’ha acomplert amb escreixos. Queda veure si el curs vinent, després de les vacances d’agost, es reprèn el tema amb ganes. Jo tinc força fe en el Tiguiane, ja que està motivat amb el tema. En el Michel també diposito esperances, però en estar tant de temps fora del campus no sé si podrà fer massa coses. Un dels problemes principals del professorat d’allà és que van sobrecarregats de feina per manca de personal, llavors sovint és complicat tirar endevant els projectes.

Gràcies a aquest projecte també he reafirmat el concepte de cooperació que sovint distorsionem des dels països “desenvolupats”. Sovint ens creiem els salvadors del món, herència dels nostres avantpassats colonitzadors. La cooperació no va d’això. Com el seu nom indica, consisteix en vàries parts que operen juntes en pro d’un objectiu comú. Personalment, crec que en aquesta estada m’han aportat més ells a mi que jo a ells. Perquè no tot es tracta d’anar a portar una plataforma TIC per donar suport a la seva docència. També es tracta d’intercanvi d’opinions, idees, punts de vista, maneres de fer i de viure. I en aquest sentit, probablement, jo he après moltíssim més. La cooperació no és fruit de què nosaltres sapiguem més o siguem millors que ningú; és necessària quan, de manera injusta, alguns països gaudim de més mitjans econòmics i/o logístics per a fer les coses. És llavors quan podem decidir cedir una part d’aquest privilegi a altres perquè també puguin acomplir els seus objectius. Després de parlar amb els alumnes de l’ESI i altres joves burkinabesos, he corroborat que la diferència del nivell d’estudis no és tant alta, i òbviament estan igual de capacitats per a ser uns bons enginyers informàtics que nosaltres. El que hi ha és una manca molt forta de recursos: tant humans,  pel poc professorat, arrel d’això la manca d’assistència personal, puntualitat i qualitat de les classes, i finalment la manca d’ordinadors en condicions, de connexió a internet i, sovint, de connexió local al campus, cosa que fa més pesades moltes tasques d’obtenció del material i de recerca d’informació, de comunicació, etc... Tot això fa que l’alumnat estigui desconent i faci vagues, cosa que dificulta encara més el seguiment dels cursos. Tot és un peix que es mossega la cua, i com que desgraciadament no tenim el poder per canviar l’economia o la política del país, intentem posar un granet de sorra cedint una part dels nostres recursos per facilitar les coses. La plataforma Moodle espero que sigui un d’aquests granets. Si tot va bé, pot suposar un alleujament en la càrrega lectiva dels cursos, també un alleujament pels professors i una millora de qualitat docent tant pels professors com pels alumnes. Esperem, doncs, que tot vagi bé!

A nivell d’experiència personal, no tinc prou paraules per expressar el que he après, començant per tots els prejudicis que he destruït i acabant per tota la gent magnífica que he conegut. L’Àfrica és un lloc molt prejutjat i molt desconegut, però s’hi ha d’anar per saber que les diferències no són tantes. I les que hi ha són molt enriquidores: la cultura, el caràcter de la gent, el paisatge, la convivència de les mútiples religions, el ritme de vida, la manera de cercar la felicitat, etc. Tot és diferent però alhora igual, cosa que demostra que, al final, no deixem de ser humans del mateix planeta amb les nostres aspiracions i els nostres desitjos de ser feliços.

A Burkina Faso, sota el meu punt de vista, hi ha alguns temes als quals encara els falta donar alguna volta, com per exemple la cura per l’higiene, la consciència pel medi ambient i l’organització en general. També hi ha força masclisme arrelat a la societat, sobretot als pobles, i una visió de la dona com a ésser dèbil o inferior. I sens dubte, els col·lectius LGTB o qualsevol altre que surti una mica del que per ells és la normalitat són mal vistos i reprimits. De totes maneres, pel que sembla, les noves generacions pensen una mica diferent i tot anirà canviant a poc a poc.

També penso que hi ha moltíssimes coses que hauríem d’agafar com a exemple. La primera, i més important, és la humanitat. L’altruïsme, la vida social, el considerar-se tots una gran família, són valors que aquí sovint ens manquen. Després, el ritme i la qualitat de vida són veritablement millors. No corren cap als llocs, no perden trens i busos constantment, no depenen d’horaris estrictes ni de rellotges que et cronometrin a cada instant. Òbviament tenen horaris i tasques, però no viuen sota pressió.

El millor de tot ha estat conèixer la gent d’aquí. Amb l’Adja hem realment connectat molt, amb en Tiguiane i en Michel hem tingut converses molt interessants, i tota la resta de persones han estat molt hospitalàries, simpàtiques i agradables amb mi. Guardaré un molt bon record de tots ells.

I també tinc clar que tornaré, això ho sé segur. Per tant, no és un adéu, és un fins aviat.

Gràcies als que heu seguit el blog i espero que hagi estat, si més no, interessant i curiós, i que la meva experiència us hagi ajudat a aproximar-vos una mica a la realitat de Burkina Faso.

À bientôt!

Objectius i resultats del projecte

Objectius
  • Implantar una plataforma Moodle adaptada a les seves necessitats: personalització, simplicitat, usabilitat. Requeriments en remot i finalment a lloc.
  • Aconseguir que es reprengui la voluntat d’usar la plataforma a les classes. (En Michel va desistir).
    • Motivació al professorat mitjançant formacions i visibilitat de la plataforma
    • Motivació a l’estudiantat mitjançant demos a les classes
    • Operativitat de la xarxa local wifi al campus. Motivació per reparar-ho
    • Considerar viabilitat d’allotjar la plataforma en entorn remot
  • Alleujar la dependència de les estades de professors barcelonins als seus cursos mitjançant cursos en remot a la plataforma. Compartició de material i possibilitat de donar més cursos allà que abans. És poc sostenible.
Resultats
  • Plataforma operativa al servidor local
  • Demo amb els alumnes d’AP2 exitosa. Interès, demanen pel codi i més info.
  • Formació 2 dies al professorat amb alta assistència i interès. Més de 10 cursos reals a la plataforma.
  • Xarxa local no reparada, pendent pel curs vinent. Falta router a l’edifici principal.
  • Pendent formació a la resta de professors al setembre per part dels ja formats.

Últims dies i comiat

Això ja s'acaba...

Divendres va ser el meu últim dia a la universitat. El temps just per deixar tot a punt al servidor amb els cursos que es van crear a la formació, el codi ben documentat i tot provat. També per acomiadar-me d'alguns dels professors, tot i que a la nit hi havia convocat un sopar de comiat. També vaig aprofitar per quedar amb els alumnes que volien parlar amb mi. En Michel em va deixar 30 minuts de la seva classe. La veritat que vam parlar una bona estona sobre les seves inquietuts, sobre venir a estudiar a Barcelona, sobre Moodle i la disponibilitat a la xarxa local, sobre la motivació del professorat a la universitat o sobre el nivell acadèmic que tenen. També un d'ells em va demanar el codi de Moodle per aprendre a fer-lo anar a la seva màquina. Realment eren molt inquiets i va ser molt interessant.

Més tard ens vam quedar a la "soutenance" (exposició de final de projecte) d'uns alumnes. La diferència amb nosaltres és que qun acaben fan un dinar amb menjar que ha cuinat la família per a tothom.









 (fotos universitat)

A la tarda vaig anar a un sopar de Ramadan (li diuen Rupture du Careem) de la JCI (Jeune Chambre Internacional), una associació de joves que cooperen entre països per fomentar la formació, la cultura i el debat, realment interessant. Hi havia força cares conegudes d'un altra tarda que vaig acompanyar-la a una reunió.


(ens vam creuar aquestes noietes pel carrer)

Més tard vaig sopar amb alguns professors per acomiadar-me i vam parlar, entre altres coses, de l'estada que vol fer un d'ells, en Kiliem, a l'octubre a Barcelona i del recent accident del avió que sortia de Burkina cap a Algèria i que ha patit un accident a la frontera amb Mali. Hi havia familiars d'un dels professors de la formació. Em comenten que no ha estat un tema polític sinó de clima i un conjunt de males circumstàncies.

I a la nit, última festa de comiat!


L'últim dia em vaig acomiadar de la família de l'Adja i el Michel, que també anava cap a Ouaga, ens va dur en cotxe. Gairebé 6h de camí en què vam estar prou distrets parlant de religions, del matrimoni, de política i d'altres afers. Amb ells dos és molt interessant intercanviar opinions perquè, tot i no pensar el mateix, són molt oberts de ment i és agradable dialogar.

En arribar a Ouaga vam anar a casa del Tom, el xicot de l'Adja, ens va deixar la moto per fer un tomb de reconeixement de la ciutat, sopar alguna cosa i... c'est fini. Cap a l'aeroport. Haig de dir que se'm va fer difícil acomiadar-me d'ells després de tants dies i de tantes experiències.

Sé que tornaré, fins aviat Burkina!


P.S: Un bon regal de comiat :)

dijous, 24 de juliol del 2014

Formació als professors

Dimecres i dijous ha estat la formació pels professors.

El dimecres vam fer 6h seguides de formació (amb dues pauses, i una amb dinar a càrrec de l'universitat ^^ !). Va ser dur però va valer la pena. Després d'una petita introducció teòrica, vam repassar tots els conceptes de la plataforma a l'hora que ells anaven practicant amb els seus ordinadors. Així ja tenen els seus cursos reals a la plataforma i avancem feina :) Adjunto el programa i les diapos del dia.

Diapos
Programme

Dijous vam fer 4h de sessió pràctica i dinar final. Vam enllestir tots els seus cursos, van poder preguntar tot el que van voler, fer suggerències de canvi a la plataforma.,... I també va servir d'espai de debat, cosa que va ser molt interessant. No tinc temps de quasi res, però a la conclusió del projecte explicaré una mica millor tot això.




En breus penjo més fotos!

I ara, a gaudir dels últims dies!!!

dimarts, 22 de juliol del 2014

Inici de setmana intens

Aquesta setmana ha començat forta a nivell de treball. És l'útima setmana, i cal enllestir-ho tot!

Dilluns:
El Moodle ja està totalment operatiu al servidor, el problema és que la xarxa local no arriba fins l'edifici dels estudiants perquè s'ha espatllat la connexió entre l'administració i l'edifici central. Per tant, la demo amb els estudiants, que finalment és demà, la farem amb el meu ordinador com a servidor (pesa massa l'altre), i amb el router per donar accés per wi-fi als estudiants. Per fi he pogut treballar conjuntament amb en Michel Somé, el professor que va impulsar tot el tema de Moodle al campus. Ell treballa pel ministeri a Ouaga i no és fins aquesta setmana que ha pogut venir. Hem estat una bona estona intercanviant impressions i punts de vista de manera molt enriquidora. També li he estat ensenyant la plataforma i ha donat el seu vist-i-plau.

Dimarts:
Aquest matí he estat acabant de preparar la formació dels professors de dimecres i dijous. I aquesta tarda ha estat la demo amb els estudiants. L'Adja finalment ha vingut a fer-me de suport amb el francès, però no ha fet massa falta :) Cada cop m'entenen millor. Sí que ha fet falta per la connexió al router, entre una cosa i altra hem trigat gairebé 1h en tenir tots els estudiants connectats... Els resultats són realment satisfactoris perquè s'han mostrat molt interessats en la plataforma. Hem fet una visió general de la plataforma, accés al perfil personal, accés al curs d'en Tiguiane (és la classe on he anat), hem vist com participar en un fòrum, en un xat, la missatgeria personal i hem fet una petita avaluació test. Divendres alguns d'ells m'han demanat de quedar amb mi per preguntar-me alguns dubtes que els han sorgit, així que perfecte :)



Aquests dies no he tingut massa temps per a mi. Dilluns sí que vaig tenir temps d'anar a sopar amb en Michel a un restaurant del centre. Per la resta, totalment focalitzada a preparar la formació als professors.

Fins aviat! :)

Recuperació i cap a Banfora

El cap de setmana va ser un fort contrast entre tranquilitat i emocions fortes.
Dissabte vaig voler descansar una mica tot el matí per acabar de recuperar-me, però a la tarda, com que ja em trobava bé, vaig sortir amb l'Adja a visitar l'estadi de futbol de Bobo, el mercat central, i després a menjar pollastre a la brasa amb ella i un amic. No s'ha de perdre el temps! Més tard van venir els seus amics de diumenge passat i vam estar petant la xerrada una estona. Després van aparèixer uns músics molt estrafolaris amb una mena de guitarres ètniques que cantaven en Dioula. Demanaven a la gent quin era el seu nom de família per poder cantar cançons referent a la història de la família. Van ser tan pesats que al final ja no sabíem si plorar o riure xD A més, no em van deixar fer-lis fotos perquè deien que a canvi volíen que els convidéssim a cerveses. Tots uns personatges!







A la nit em vaig sentir amb el deure de sortir de festa amb els de la setmana passada, no es poden desaprofitar els pocs caps de setmana que estic aquí! Això sí, vam plegar una mica més d'hora perquè al dia següent ens esperava una llarga jornada de turisme.

Diumenge vam anar a visitar la regió de Banfora, on hi ha uns pics on s'hi pot pujar, unes cascades i un llac on s'hi poden veure hipopòtams :) En contra del que hagués estat ideal pels professors de l'universitat (espero que el meu tutor no s'enfadi molt quan llegeixi això), vam anar en moto cap allà, però aquest cop amb cascs! Com diuen aquí, coses de la "jeunesse". Això sí, 1h 30 de viatge en una moto de 125 per aquestes carreteres no és massa còmode ni recomabable.

En arribar ens vam trobar amb un amic seu al centre del poblet, vam esmorzar per agafar forces, i després vam dirigir-nos cap a la primera parada: Les pics ascendus. Una muntanya amb pics rocosos amb formes molt boniques i curioses, que sovint sembla que s'hagin de caure sobre teu però és només un efecte òptic. Des de dalt de tot es podien veure unes vistes precioses de tota la vall.

Per començar a tenir imprevistos, just arribar als pics vam rebentar una roda, per tant després vam haver d'esperar a que uns nois d'allà duguessin la moto al garatge d'un amic per canviar la cambra d'aire (aquí tot funciona així :P). Mentre esperàvem vaig conèixer una dona parisina que estava fent cooperació a l'ensenyament d'un dels poblats de la vora a través del govern francès.

Un cop reparada la moto, la segona parada va ser el Mare aux Hipôpotames. El llac estava tan tranquil que es reflectia tot el cel a l'aigua, realment preciós. Vam muntar en un kayak de fusta petitet amb el guia i vam endinsar-nos en la profunditat del llac. L'aigua estava plena de flors, plantes, animalons, i com no, mosquits. De camí també vam veure vàries famílies o grups de nens banyant-se a la vora del llac. Finalment, després d'esperar una mica, van treure el cap 3 hipopòtams :) Ens observàvem mútuament però ningú va voler aproximar-se massa, per si de cas! Després d'una bona estona vam tornar a terra ferma, i el guia molt amablement ens va fer uns collarets amb flors.

Tots els camins de fang pels que passàvem estaven plens de sots i obstacles. A cada salt que feia, entre que saltava mig metre per sobre de la moto, que el casc m'anava gran i no em deixava veure res i que anava carregada com una mula, pensava que moriria jove i a l'Àfrica, una mort prou original xD

Com a última parada, i de manera ràpida perquè el sol començava a voler marxar, vam anar cap a les cascades. Després de caminar una estona de pujada muntanyosa amb el guia, vam arribar a la cima. Allà hi havia una família banyant-se. Per no ser menys vam anar directes a l'aigua. Tot i ser una mica fangosa, estava prou neta, i les cascades feien massatges de manera natural. Potser vam pecar d'estar-hi massa estona, perquè quan vam tornar cap avall el sol ja gairebé no hi era.

I aquí comença l'aventura. No en tenia prou amb els camins plens de sotracs, sinó que a més els vam fer gairebé de nit. Un cop de tornada al poblet, vam voler posar benzina abans de marxar, perquè sinó 1h 30 no la fèiem de cap de les maneres. Ens van dir que una mica més endavant hi havia una benzinera. Ens vam posar en marxa, ja totalment de nit. Quan al cap d'una estona vèiem que no hi havia la benzinera per enlloc, vam parar a la carretera, en mig del no res, i l'Adja em va dir que ja no quedava res de res al dipòsit. Vaig mirar la negror que ens envoltava i quasi m'agafa un atac de cor! Vam acostar-nos al que semblaven unes cabanyes d'un poblat per demanar ajuda. Allà es van oferir a anar amb la seva moto fins el poble i dur-nos una garrafa de benzina. Jo ja estava mediant si era millor buscar un hostalet al poble i tornar ben d'hora al matí, perquè conduir tot el trajecte de tornada de nit no tenia massa bona pinta... per no dir gens. Al cap d'una estona van tornar els nois i vam recarregar. Paral·lelament l'Adja va trucar el seu amic d'abans perquè ens dugués benzina també. Al cap de poc van arribar. Vam omplir del tot, i amb les paraules tranquilitzadores dels seus amics, vam decidir posar-nos en marxa cap a Bobo. Crec que mai no se m'havia passat tant lent el temps. Feia fred, em feia mal tot i estàvem acollonides. Cada cop que venia un altre vehicle de front o un sot pensava en la meva mort original a l'Àfrica. Per sort, al cap d'una eternitat, vam veure el cartell de "Bienvenus à Bobo-Dioulasso". Crec que mai no m'havia alegrat tant ni m'havia semblat una ciutat tan maca i tan desenvolupada com aquella nit. Tot és tan relatiu!! Un cop a l'hostal i després de riure'ns una mica de la situació, vaig anar a descansar de totes les emocions del dia.

I a començar la última setmana!

dilluns, 21 de juliol del 2014

Dies de careem i visites

Hola un altre cop! Últimament no tinc temps ni d'escriure el blog.

Treball:

Dimecres i dijous en Tiguiane no va poder venir a Nasso, així que dimecres em vaig quedar a l'hostal fent feina, ja que hi havia vaga d'estudiants, i dijous vaig anar al campus amb l'Mbi. Vaig estar acabant de polir detalls i preparant la demo pels estudiants de divendres.

Sensacions:

Dimecres al migdia vaig anar a dinar a casa l'Mbi, la seva dona, i el seu fill petit de 5 anys. La veritat que ja estic gairebé habituada al menjar d'aquí i em sembla bo, però en aquest cas era més bo encara. Vam parlar una mica de política i em va estar explicant que el partit al poder porta 27 anys (quan el màxim és 10), però com és el partit que va guanyar la Revolució fa uns anys s'han anat mantenint a base d'excuses. L'any que ve són les eleccions i molta gent vol que canviin les coses però sembla que el president està intentant modificar la llei per poder-se tornar a presentar. El problema és que més del 80% de la població viu en poblats i té pocs o gens d'estudis i són fàcilment manipulables, i qui té més diners per fer-ho és el partit al poder. Per tant, si es presenten és més que probable que tornin a guanyar.
Després vam anar a veure una casa que s'està construïnt, però encara només hi ha les parets i poc més.



A la tarda vam anar amb l'Adja, el seu germà gran i un amic seu que és guia a veure la gran mosqué (mesquita) central i el barri més antic de Bobo. La mosqué té tot de pals que surten de les parets (en contra de les hipòtesis dels meus companys d'Atrápalo, que deien que són per empalar cristians xD) perquè antigament no hi havia escales i a vegades havien de pujar a reparar alguna part. A dins vam veure gent rezant i gent gairebé dormint. Al "vieux cartier" vam veure cases realment antigues, carrerons estrets de fang, i com és possible la convivència entre 4 religions o col·lectius: musulmans, cristians, animistes i uns altres que són una mica com els defensors del poble i fan activitats socials. Em sorprèn positivament d'aquest país aquesta harmonia entre religions i que, segons m'han dit, cadascú és lliure de triar què vol ser. Els animistes són els que feien més respecte, vam veure que tenen uns "fetitxes" que adoren (són coses extranyes fetes amb pals i pell d'animals), fan sacrificis d'animals (i segons m'han dit, els més vells també d'humans), creuen en les malediccions i coses del tipus màgia negra. També va ser curiós veure pintades del barça i del madrid per alguna paret. Un nens petits van voler que els fes fotos (adjunto mostra <3), vam veure un riu amb uns peixos enormes i lletjos que són sagrats, i vaig corroborar que en aquest país el medi ambient importa ben poc. De fet, gairebé no hi ha papereres i els carrers, i en aquest cas el riu, estan plens de brutícia.
A la nit vaig tornar a fer Careem amb la família de l'Adja.









Dijous tarda, per no descuidar cap religió, vam vistar amb l'Adja i un amic seu la catedral catòlica més gran de Bobo i l'estacio central de tren per dins. Vam tenir alguns problemes amb el tema de fer fotos, la veritat que normalment no ho posen gens fàcil als extrangers, no sé on es pensen que les posaré. Per sort, entre l'amic i jo vam fer algunes fotos dissimuladament :) Justament va coincidir que sortia un tren cap a la Côte d'Ivoire. No circulen massa trens de passatgers perquè donen prioritat als de mercaderies.
A la nit vam anar tots plegats a fer Careem a casa l'Adja. M'agrada d'aquesta cultura que sempre tothom és benvingut a casa de tothom, i sempre tenen un somriure o una paraula amable per tu.
A la nit li vaig fer una petita demo a l'Adja perquè possiblement vingui a donar-me suport amb els estudiants per si no entenen el meu francès.

El que no sabia és que al dia següent no podria fer la demo. Per voler integrar-me massa vaig acabar amb una gastrointeritis (no calen els detalls), però tot divendres vaig haver de quedar-me descansant a l'hotel i prenent algunes medicines. Per sort, dissabte migdia ja estava pràcticament bé :)

Curiositats:
Les ovelles i les cabres solen ser un element més que circula als carrers.

Fins aviat!

dijous, 17 de juliol del 2014

Comença la segona setmana

Treball:

Aquests primers dies hem estat introduint el curs d’en Tiguiane a Moodle perquè així divedres podrem fer una demo amb els seus estudiants. També l’he estat formant una mica en temes d’administració de Moodle, hem mirat com introduir varis estudiants alhora mitjançant un fitxer, com agrupar els estudiants en classes, etc.



(els busos que transporten profes, personal i alumnes)

Sensacions:

Dilluns al matí em vaig trobar un cuc a la dutxa, simplement necessitava compartir-ho xD. Aquests dies he anat tot el matí i part de la tarda a treballar a la universitat i la resta de la tarda he anat a visitar coses o a casa de gent. Dilluns vaig anar a casa del cosí d’en Tiguiane i, com que és Karem (Ramadan), em van convidar a menjar amb ells. En aquesta època, com no es menja en tot el dia, al vespre a partir de les 18h es fa un gran sopar amb moltes varietats de menjar. Després vam fer un tomb nocturn fins al meu hostal. A la nit la ciutat es calma, però sempre hi ha persones al carrer. Sobretot segueixen havent petites parades de menjar. Em va cridar l’atenció, sobretot, algunes parades que són brases de pedra tal qual i venen carn cuita a pes.

Dimarts a la tarda vaig visitar amb l’Adja la ciutat universitària que hi ha al costat del campus. Conceptualment seria com la vil·la universitària de la UAB, salvant les distàncies. Hi ha un edifici per nois, un per a noies i un de mixte. Tots els estudiants poden demanar plaça quan s’inscriuen el primer any, però després les places s’assignen en ordre de prioritat segons la distància a la qual viuen. Molts d’ells venen de Ouaga, la capital, i per tant necessiten una casa si no tenen cap familiar que visqui a Bobo. És molt barat ja que està subvencionat per la universitat. Un cop allà vam visitar un amic seu que viu allà. Les habitacions són força claustofòbiques però habitables.

A la nit em van convidar a fer Karem a casa la família de l’Adja. Em va sorprendre molt que són 7 germans i, a més, hi viuen els tiets, cosins,... Unes 12 o 13 persones en total. Aquí està molt assimilat el concepte de família tota junta. Això sí, tenen una casa molt gran, de fet són com 3 petites cases i al centre un pati. Al pati és on mengen tots junts, on estenen la roba, on renten els plats (tot això en cubells d’aigua). També tenen un petit tancat amb ovelles. Pel que vaig entendre, a la religió musulmana s’ha de tenir una ovella per cada home de la família i cada cert temps s’ha d’anar a la mesquita per canviar-les. Així doncs, amb una barreja melòdica del xivarri dels germans petits i dels crits de les ovelles, vaig tastar un munt de coses: te, suc de gengibre, buillé (una mena de cereals bullits amb aigua i sucre), bunyols, amanida i carn d’ovella (no de les seves!). Ja m’estic acostumant a trobar-me picant als menjars que menys ho semblen, però el meu estómac és fort! Entre els membres de la família parlen una barreja de Dioula i francès. Ah, i el seu germanet petit de 2 anys, en Papi, em va robar el cor <3 :)

Després la vaig acompanyar al modista perquè ha d’encarregar un vestit per la festa de final de Karem, el 28, que per desgràcia no viuré. Tothom, homes i dones, s’arreglen amb les millors vestimentes aquell dia. També es menja en abundància, s’ha de recuperar una mica tot el mes perdut! Pel que m’han explicat, el Karem és una cosa voluntària, com un exercici d’autocontrol del cos i purificació de l’esperit. Un detall, quan les dones tenen la regla queden excemptes de Karem durant aquells dies.

Curiositats:
  • A molts llocs els lavabos són un forat a terra i després tens una gerra d’aigua (com la que tenen per rentar-se les mans als àpats) per netejar el terra i les mans.
  • Hi ha rotondes que són, literalement, un tros de plàstic en mig d’una cruïlla. 



Fins aviat!

dilluns, 14 de juliol del 2014

Cap de setmana immersiu (part II)

Diumenge, després de dormir el just per sobreviure, vaig veure la primera tempesta des de que sóc aquí. Com una tempesta tropical, en una hora havia amainat i vaig poder sortir a fer un tomb (no aprenc la lliçó, no... xD). Vaig aconseguir caminar fins l'estació central de tren sense massa contratemps, però un cop allà l'estadística va intervenir, i em va assetjar un noiet per vendre'm collarets i arracades. Com no duia gaire diners, i en un atac de valentia o inconsciència, vaig deixar que m'acostés en moto a l'hostal per agafar-ne més i comprar-li alguna cosa. Per sort, la meva dubtosa intuïció no va fallar, i tot va anar bé :)

A la tarda vam anar amb l'Adja i alguns amics (alguns del dia anterior) a prendre unes cerveses i menjar pollastre a la brasa amb arròs, que és molt típic aquí (poulet flambé). Seguint els meus ànims d'integració, ja menjo amb les mans i tot com ells. Després vam desplaçar-nos a un bar amb TV per veure la final del mundial de futbol i fer un billar. És el primer bar que veig que sembla realment un bar europeu. Estic contenta perquè durant tota la tarda vaig poder seguir un 90% de la conversa, vaig entendre les bromes i vaig poder interactuar amb prou normalitat amb els altres. Això és que potser ja aconsegueixo entonar la "r" amb francès africà (que per cert, es pronuncia més com en català que com en francès).

Fins la propera!

Cap de setmana immersiu (part I)

Aquest cap de setmana ha estat cansat però intens!

De manera inaudita, dissabte a les 6 del matí m'estava llevant per anar a l'universitat. Hi ha molta feina a fer i cal posar-se les piles! Així doncs, a les 6:45 va venir en Tiguiane a recollir-me amb la moto per anar cap a Naso. Sobretot, vam avançar en termes d'ajustar les funcionalitat del moodle i fer proves amb casos reals.

En sortir, vam anar d'excursió la Guinguetta, una mena de reserva natural prop de la universitat. Principalment hi ha un bosc molt molt gran, un rierol que l'atravessa, i uns salts d'aigua. El bosc és molt frondós i molt bonic, i en Tiguiane em va estar explicant que amb la majoria de plantes es fa medicina natural, en especial a les ètnies i als pobles. Aviam si trobo aloe vera, que els mosquits m'han cosit a picades!




Als salts d'aigua va ser curiós veure una dona francesa amb el marit burkinabè i dos fills super macos xapotejant al riu.





Després vam anar a fer algunes visites a casa de la gent. És curiós veure com aquí tothom té la porta oberta i la gent va de casa en casa saludant als amics i familiars i xerrant. Vaig conèixer el cosí d'en Tiguiane i la seva família. Tots són professors a l'escola. Les cases aquí tenen el terra de fang, estances molt àmplies, solen separar les habitacions amb cortines i són sempre molt hospitalaris. És normal veure molts nens petits corretejant pel pati o per dins de la casa. 

A la  tarda em vaig atrevir a fer un tomb sola pel centre. Mala idea! En general el ritme es tranquil però l'entorn es caòtic. Al carrer es barregen motos, bicis, cotxes i vianants caminant cap a totes bandes. El terra és de fang i té sots, no hi ha vorera, i és una aventura avançar 100 metres. A més, per primer cop, vaig saber plenament el que és sentir-se una dona blanca en mig de tot de negres. Si no van venir a parlar-me tots els nois del carrer, no en va venir cap: vendre'm coses, parlar-me en anglès, saludar-me, oferir-se a portar-me a veure coses, donar-me el telèfon.... realment molt angoixant. Després un home vell mig boig va començar a seguir-me i vaig haver de sortir "per potes" i demanar ajuda a uns nois del carrer. Per sort, van sortir al meu rescat i van ser molt amables :)





A la nit vam anar a veure el futbol al maquis amb l'Adja i el seu amic i després... de festa! Sí, la meva primera festa africana, molt èpica! Ens vam reunir amb 4 amics seus i vam entrar a una mena de discoteca amb una altíssima densitat de població i, val a dir, amb uns quants extrangers més, cosa que em va recomfortar.

Conclusions de la nit:
  1. De les millors festes de la meva vida, i més esgotadores.
  2.  Els africans ballen molt molt bé.
  3. Doncs el Night Club no estava tan malament!
  4. Climatitzar una disco només amb ventiladors no és bona idea...
  5. Mai no hagués pensat que m'alegraria de sentir Pitbull o Danza Kuduro, però quan fa dies que no sents ningú parlar en cap altra llengua que no sigui el francès, és el que hi ha!
  6. Quan acaba la festa, aquí també es fa el típic anar a menjar alguna cosa "gorda" on sigui.
  7. I no, no hi haurà Mutombo Jr.! ;)

divendres, 11 de juliol del 2014

Una petita reflexió

Potser sonarà molt típic, però després de tot el respecte que em feia venir a Àfrica m’he adonat que tenim massa prejudicis. Et pots sentir igual o millor a un lloc totalment diferent i desconegut que al teu propi lloc d’origen. L’important no és el lloc, sinó les persones, i són realment aquestes qui marquen la diferència i qui dibuixen les fronteres, són qui et faran sentir sol o acompanyat siguis on siguis.



P.S: Quan vas pel carrer, els nens petits se t'acosten il·lusionats i et donen la mà o et saluden, és súper bonic ^^

Una curiositat: en Dioula, la llengua local, per dir bon vespre diuen "anioula".

Així doncs, anioula!!!

Tot en marxa

Treball:

Avui hem estat parlant sobre l’adaptació de Moodle i les noves funcionalitats i característiques que té. He fet una demo amb l’Adja per veure l’opinió d’una estudiant. Les conclusions han estat les següents:
  • Seria bo tenir accés remot des de casa.
  • Els fòrums son bona idea per poder respondre dubtes entre alumnes
  • La dificultat que han tingut fins ara amb el Moodle que havien provat és la poca intuïtivitat a l’hora de cercar el curs que volen. Creu que els menús haurien de ser més fàcils i endreçar les assignatures per semestre.
  • Poder accedir a cursos passats per recuperar material antic.
  • Li sembla bona idea les entregues virtuals i els tipus test o v/f.
Demà acabarem de discutir tot plegat amb en Tiguiane i plantejarem seriosament el tema de tenir accés remot. Aquí la connexió a internet no funciona per qüestions econòmiques (l’ADSL és molt car), així que es valorarà la possibilitat del 3G o d’allotjar Moodle en un subdomini de la web en un servidor extern i trobar una manera de sincronitzar continguts amb el servidor local.

El meu lloc de treball:





Sensacions:

Avui al matí, per demostrar que puc integrar-me, he saludat a tothom quan he arribat a la parada del bus. No porto massa bé això de llevar-me a les 6, però una vegada surto al carrer i em deleito els sentits tan per l’entorn com per la bona temperatura, penso que ha valgut a pena. Al migdia solen arribar als 35 graus o més i el sol és punyent.



Avui en sortir de la universitat m’he mudat perquè a l’habitació actual no hi havia ventilació i quasi moro d’asfixia. Bé, de fet no em volia mudar perquè em sabia greu però m’han insistit molt, la veritat que tenen un grau d’hospitalitat impressionant. Ara sóc més al centre i crec que podré passejar més pel meu compte :)

A la nit l’Adja m’ha recollit amb la seva moto (sí, sense casc, aquí ningú en porta, espero que a la meva mare no li agafi un cobriment de cor en llegir això! hahaha). Hem anat a un “maquis”, una mena de bar exterior on tenen televisions. També solen ser “pubs” on més tard posen música i es pot ballar i beure. Ara, com que és ramadan, la majoria de joves fan plans més tranquils. Un cop allà ens hem trobat amb un amic seu i hem sopat plegats. Un detall a tenir en compte és que normalment mengen amb les mans i, per tant, tenen com una mena de gerres d’aigua per rentar-se les mans abans i després de menjar. Molt curiós!

P.S: En contra dels meus ideals diré que desgraciadament el futbol és un tema universal que pot ajudar a amenitzar qualsevol conversa d’arreu del món.

dijous, 10 de juliol del 2014

Primer contacte amb la universitat

Treball:

Avui ha estat el primer dia que he anat a l’universitat. A les 6 del matí ja estava de peu, perquè a les 7:05 puntual passa l’autobus que recull el professorat de l’universitat, que està a un poble prop de Bobo que es diu Naso. Quan he arribat a la parada m’ha sorprès veure com la gent només arribar dóna la mà i saluda a tothom, encara que no es conguin. Un cop a l’universitat no he parat de saludar i conèixer gent tot el matí. Aquí tothom és molt efusiu i amable, i es passen el dia bromejant i rient. Per fi he pogut veure tot allò que sabia que exisitia per fotos i tota la gent amb qui havia parlat per mail, i m’ha recomfortat força. El francès que parlen aquí té un accent molt extrany però penso que sobreviuré. També he anat a veure presencialment una classe d’en Tiguiane per veure de quina manera són aquí i quines dinàmiques fan. He parlat una mica en francès però crec que no ens hem entès massa! En aquesta classe en concret, tret que el material és molt més vell, les dinàmiques són semblants a les nostres. Això sí, hi ha una única sala amb 15 ordinadors aprox per tota la carrera i a vegades no acaben de funcionar del tot bé. Hi ha una altra sala amb ordinadors prehistòrics que quasi no s’utilitza.

Al final les formacions amb els professors seran el 23 i 24, per tant la setmana que ve farem alguna prova amb estudiants perquè vagin coneixent la plataforma.

Sensacions:

Avui al matí he conegut l’Adja, una estudiant d’informàtica amb qui ens escrivíem mails però encara no ens coneixíem. És realment molt simpàtica i inquieta, i ens hem dut prou bé. Hem dinat plegades i demà al vespre em durà a fer alguna cosa típica per la ciutat. En sortir de la universitat he visitat la família d’en Tiguiane. No és parentiu sanguini però com ell no és de Bobo, l’acullen quan ve aquí. Realment, aquí tots semblen una gran família i s’ajuden entre ells, cosa que hauríem d’aprendre a fer nosaltres. Després hem visitat com el “museu” d’una de les moltes ètnies que conviuen aquí, que m’han dit que són més de 100. Es diuen Soufolo, i ha estat interessant de conèixer, però cal dir que són massa místics i masclistes. Totes les ètnies tenen la seva llengua pròpia, a Bobo particularment es parla molt el Dioula, i de fet s’extèn a altres països com la Côte d’Ivoire.





Bona nit!

dimecres, 9 de juliol del 2014

Viatge a Bobo

Sensacions:

Avui, només llevar-me, he tornat a ser conscient d'on era. I he estat una mica més feliç de comprovar que el mediament contra la malària no ha tingut efectes adversos :)
M'he sorprès de veure que per esmorzar mengen pa i truita francesa, cosa que sospitosament pot ser herència dels propis francesos. En Tiguiane no ha pogut esmorzar amb mi perquè actualment els musulmans fan el ramadan. M'ha explicat que només pot menjar de 6 de la tarda a 5 de la matinada. També m'ha comentat la diversitat religiosa que hi ha. En aquest país conviuen musulmans, cristians i protestants, una barreja curiosa.

Abans d'agafar el bus hem fet un tomb pel centre i pel mercat central. Aquí és on he començat a adonar-me realment de les diferències tan marcades que hi ha. La ciutat en general té edificis més baixos, més descuidats i els carrers són més bruts. El trànsit és una mena de selva ferotge on el més fort és qui passa, i òbviament si ets un vianant ja pots estar atent de no perdre la vida a cada minut. El mercat està tot ple de venedors amb mantes a terra, ambulants, i amb paradeta. La densitat de població és molt alta i tots els venedors ambulants es precipten sobre la gent per vendre. És curiós veure com les dones transporten els cabassos plens de coses al cap. També m'ha fet molta gràcia veure algunes vestimentes molt tradicionals i com algunes mares transporten els nens amb una roba lligada a l'esquena o a la panxa.


Agafar l'autobús també ha estat una aventura arriscada entre venedors ambulants i moltíssims passatgers fent cua. Finalment, hem entrat al que perfectament podria ser un bus català, amb la diferència que la meva presència ressaltava una mica per ser la única extrangera. L'aventura s'ha posat interessant quan a mig camí algú ha cridat "fumée!!!" i l'autobús s'ha parat en sec i hem baixat tots a una carretera en mig del no res, tot ple de camps i arbres. Més endavant, quan tot ha tornat a la normalitat, hem fet una parada a un poblet. Quan hem baixat, han tornat els venedors ambulants en massa. És possible comprar des de fruites, begudes, a mocadors, targetes del mòbil i carn cuita. Els nens petits em deien "Nasara,  nasara", paraula que després he après que vol dir "Dona blanca" en llengua local.


Durant el camí he tingut un petit debat sobre la poligàmia amb en Tiguiane. Aquí, pel que m'ha explicat, i sobretot als pobles, és bastant normal. Es veu que no depèn de la religió, sinó que és una qüestió social. En resum, el que he après és que la poligàmia és com una separació sense divorci, i a més te'n vas amb una altra. El divorci està molt mal vist aquí, i les famílies pressionen i amenacen moltíssim perquè no passi. A més, quan un home i una dona es casen, les dues famílies van a viure juntes i formen una de sola molt més gran. Per tant, quan la cosa s'acaba, l'home pot buscar una altra dona, sempre que tingui el consentiment de la primera. Li he demanat que perquè les dones no poden fer el mateix. La resposta ha estat que la dona és vista com dèbil, i per tant un home no pot deixar mai una dona i li ha d'oferir protecció. D'altra banda les dones poden deixar els marits per un altre home, tot i que no està ben vist.
Certament, tot plegat és una concepció força masclista, però almenys he pogut tenir una versió real del concepte. La meva opinió sembla que no ha convençut en Tiguiane, i de fet m'ha explicat que els seus valors es fonamenten en fer sacrificis personals en pro de la societat, i no ser feliç amb la teva parella es veu que és un d'ells. També donen moltíssima importància a la familia unida.



Un cop arribats a Bobo, he pogut veure que és una ciutat més petita, encara més caòtica i més rural, i que les persones són més obertes i més amables. He conegut l'Osman, un altre professor, m'han ajudat a instalar-me a la "Maison des hôtes" i hem fet reconeixement de la zona.



Una curiostat: als bars no posen cap mena de tovalló!

Treball: 
Demà a primera hora comença la feina real a l'universitat!


Bona nit!!!




Arribada

Sensacions:

La veritat que en arribar a l'aeroport de Ouagadougou després de tot el dia vitajant estava tant cansada que no tenia forces de sorprendre'm de res. Només aterrar vam dirigir-nos a la petita però pleníssima terminal de l'aeroport, on la gent quasi es posaven uns sobre els altres per recollir les maletes. Just després m'esperaven en Michel i en Tiguiane, dos professors de l'universitat d'aquí, i vam anar plegats a l'hotel i a sopar. Tot i ser de nit, les primeres olors, el trànsit caòtic i els edificis baixos em començaven a fer un tastet de la capital Burkinabesa. Després d'un sopar amb aliments típics (arròs i carn amb salsa) i de posar a prova la fluïdesa del meu francès, vaig donar per acabat el primer dia de projecte.

Treball:

Després de xerrar una bona estona amb en Michel i en Tiguiane, acordem que dijous i divendres d'aquesta setmana començaré a mirar l'estat de la xarxa local de l'universitat, del servidor, i començarem  a posar en marxa la plataforma Moodle. Dijous de la setmana vinent es convocarà el professorat per fer la primera formació. A principis de setmana discutirem amb en Michel les funcionalitats de la proposta de Moodle i es faran canvis si escau.




dimarts, 8 de juliol del 2014

Benvinguda

Benvinguts al blog del meu projecte final de carrera: Disseny, adaptació i implantació d'una plataforma Moodle a l'Université Politéchnique de Bobo-Dioulasso (Burkina Faso).

Aquest és un blog per explicar els objectius del projecte,  els passos i el seguiment de les fites que vaig assolint, la ressolució de problemes trobats i l'evolució general i coneixements adquirits durant el procés.

També per relatar una mica les vivències, sensacions i impressions en aquest país tan desconegut.

Ens llegim! :)