Viatge a Bobo

Sensacions:

Avui, només llevar-me, he tornat a ser conscient d'on era. I he estat una mica més feliç de comprovar que el mediament contra la malària no ha tingut efectes adversos :)
M'he sorprès de veure que per esmorzar mengen pa i truita francesa, cosa que sospitosament pot ser herència dels propis francesos. En Tiguiane no ha pogut esmorzar amb mi perquè actualment els musulmans fan el ramadan. M'ha explicat que només pot menjar de 6 de la tarda a 5 de la matinada. També m'ha comentat la diversitat religiosa que hi ha. En aquest país conviuen musulmans, cristians i protestants, una barreja curiosa.

Abans d'agafar el bus hem fet un tomb pel centre i pel mercat central. Aquí és on he començat a adonar-me realment de les diferències tan marcades que hi ha. La ciutat en general té edificis més baixos, més descuidats i els carrers són més bruts. El trànsit és una mena de selva ferotge on el més fort és qui passa, i òbviament si ets un vianant ja pots estar atent de no perdre la vida a cada minut. El mercat està tot ple de venedors amb mantes a terra, ambulants, i amb paradeta. La densitat de població és molt alta i tots els venedors ambulants es precipten sobre la gent per vendre. És curiós veure com les dones transporten els cabassos plens de coses al cap. També m'ha fet molta gràcia veure algunes vestimentes molt tradicionals i com algunes mares transporten els nens amb una roba lligada a l'esquena o a la panxa.

Agafar l'autobús també ha estat una aventura arriscada entre venedors ambulants i moltíssims passatgers fent cua. Finalment, hem entrat al que perfectament podria ser un bus català, amb la diferència que la meva presència ressaltava una mica per ser la única extrangera. L'aventura s'ha posat interessant quan a mig camí algú ha cridat "fumée!!!" i l'autobús s'ha parat en sec i hem baixat tots a una carretera en mig del no res, tot ple de camps i arbres. Més endavant, quan tot ha tornat a la normalitat, hem fet una parada a un poblet. Quan hem baixat, han tornat els venedors ambulants en massa. És possible comprar des de fruites, begudes, a mocadors, targetes del mòbil i carn cuita. Els nens petits em deien "Nasara,  nasara", paraula que després he après que vol dir "Dona blanca" en llengua local.

Durant el camí he tingut un petit debat sobre la poligàmia amb en Tiguiane. Aquí, pel que m'ha explicat, i sobretot als pobles, és bastant normal. Es veu que no depèn de la religió, sinó que és una qüestió social. En resum, el que he après és que la poligàmia és com una separació sense divorci, i a més te'n vas amb una altra. El divorci està molt mal vist aquí, i les famílies pressionen i amenacen moltíssim perquè no passi. A més, quan un home i una dona es casen, les dues famílies van a viure juntes i formen una de sola molt més gran. Per tant, quan la cosa s'acaba, l'home pot buscar una altra dona, sempre que tingui el consentiment de la primera. Li he demanat que perquè les dones no poden fer el mateix. La resposta ha estat que la dona és vista com dèbil, i per tant un home no pot deixar mai una dona i li ha d'oferir protecció. D'altra banda les dones poden deixar els marits per un altre home, tot i que no està ben vist.
Certament, tot plegat és una concepció força masclista, però almenys he pogut tenir una versió real del concepte. La meva opinió sembla que no ha convençut en Tiguiane, i de fet m'ha explicat que els seus valors es fonamenten en fer sacrificis personals en pro de la societat, i no ser feliç amb la teva parella es veu que és un d'ells. També donen moltíssima importància a la familia unida.

Un cop arribats a Bobo, he pogut veure que és una ciutat més petita, encara més caòtica i més rural, i que les persones són més obertes i més amables. He conegut l'Osman, un altre professor, m'han ajudat a instalar-me a la "Maison des hôtes" i hem fet reconeixement de la zona.

Una curiostat: als bars no posen cap mena de tovalló!

Treball: 
Demà a primera hora comença la feina real a l'universitat!


Bona nit!!!