Recuperació i cap a Banfora

El cap de setmana va ser un fort contrast entre tranquilitat i emocions fortes.

Dissabte vaig voler descansar una mica tot el matí per acabar de recuperar-me, però a la tarda, com que ja em trobava bé, vaig sortir amb l'Adja a visitar l'estadi de futbol de Bobo, el mercat central, i després a menjar pollastre a la brasa amb ella i un amic. No s'ha de perdre el temps! Més tard van venir els seus amics de diumenge passat i vam estar petant la xerrada una estona. Després van aparèixer uns músics molt estrafolaris amb una mena de guitarres ètniques que cantaven en Dioula. Demanaven a la gent quin era el seu nom de família per poder cantar cançons referent a la història de la família. Van ser tan pesats que al final ja no sabíem si plorar o riure xD A més, no em van deixar fer-lis fotos perquè deien que a canvi volíen que els convidéssim a cerveses. Tots uns personatges!

A la nit em vaig sentir amb el deure de sortir de festa amb els de la setmana passada, no es poden desaprofitar els pocs caps de setmana que estic aquí! Això sí, vam plegar una mica més d'hora perquè al dia següent ens esperava una llarga jornada de turisme.

Diumenge vam anar a visitar la regió de Banfora, on hi ha uns pics on s'hi pot pujar, unes cascades i un llac on s'hi poden veure hipopòtams :) En contra del que hagués estat ideal pels professors de l'universitat (espero que el meu tutor no s'enfadi molt quan llegeixi això), vam anar en moto cap allà, però aquest cop amb cascs! Com diuen aquí, coses de la "jeunesse". Això sí, 1h 30 de viatge en una moto de 125 per aquestes carreteres no és massa còmode ni recomabable.

En arribar ens vam trobar amb un amic seu al centre del poblet, vam esmorzar per agafar forces, i després vam dirigir-nos cap a la primera parada: Les pics ascendus. Una muntanya amb pics rocosos amb formes molt boniques i curioses, que sovint sembla que s'hagin de caure sobre teu però és només un efecte òptic. Des de dalt de tot es podien veure unes vistes precioses de tota la vall.

Per començar a tenir imprevistos, just arribar als pics vam rebentar una roda, per tant després vam haver d'esperar a que uns nois d'allà duguessin la moto al garatge d'un amic per canviar la cambra d'aire (aquí tot funciona així :P). Mentre esperàvem vaig conèixer una dona parisina que estava fent cooperació a l'ensenyament d'un dels poblats de la vora a través del govern francès.

Un cop reparada la moto, la segona parada va ser el Mare aux Hipôpotames. El llac estava tan tranquil que es reflectia tot el cel a l'aigua, realment preciós. Vam muntar en un kayak de fusta petitet amb el guia i vam endinsar-nos en la profunditat del llac. L'aigua estava plena de flors, plantes, animalons, i com no, mosquits. De camí també vam veure vàries famílies o grups de nens banyant-se a la vora del llac. Finalment, després d'esperar una mica, van treure el cap 3 hipopòtams :) Ens observàvem mútuament però ningú va voler aproximar-se massa, per si de cas! Després d'una bona estona vam tornar a terra ferma, i el guia molt amablement ens va fer uns collarets amb flors.

Tots els camins de fang pels que passàvem estaven plens de sots i obstacles. A cada salt que feia, entre que saltava mig metre per sobre de la moto, que el casc m'anava gran i no em deixava veure res i que anava carregada com una mula, pensava que moriria jove i a l'Àfrica, una mort prou original xD

Com a última parada, i de manera ràpida perquè el sol començava a voler marxar, vam anar cap a les cascades. Després de caminar una estona de pujada muntanyosa amb el guia, vam arribar a la cima. Allà hi havia una família banyant-se. Per no ser menys vam anar directes a l'aigua. Tot i ser una mica fangosa, estava prou neta, i les cascades feien massatges de manera natural. Potser vam pecar d'estar-hi massa estona, perquè quan vam tornar cap avall el sol ja gairebé no hi era.

I aquí comença l'aventura. No en tenia prou amb els camins plens de sotracs, sinó que a més els vam fer gairebé de nit. Un cop de tornada al poblet, vam voler posar benzina abans de marxar, perquè sinó 1h 30 no la fèiem de cap de les maneres. Ens van dir que una mica més endavant hi havia una benzinera. Ens vam posar en marxa, ja totalment de nit. Quan al cap d'una estona vèiem que no hi havia la benzinera per enlloc, vam parar a la carretera, en mig del no res, i l'Adja em va dir que ja no quedava res de res al dipòsit. Vaig mirar la negror que ens envoltava i quasi m'agafa un atac de cor! Vam acostar-nos al que semblaven unes cabanyes d'un poblat per demanar ajuda. Allà es van oferir a anar amb la seva moto fins el poble i dur-nos una garrafa de benzina. Jo ja estava mediant si era millor buscar un hostalet al poble i tornar ben d'hora al matí, perquè conduir tot el trajecte de tornada de nit no tenia massa bona pinta... per no dir gens. Al cap d'una estona van tornar els nois i vam recarregar. Paral·lelament l'Adja va trucar el seu amic d'abans perquè ens dugués benzina també. Al cap de poc van arribar. Vam omplir del tot, i amb les paraules tranquilitzadores dels seus amics, vam decidir posar-nos en marxa cap a Bobo. Crec que mai no se m'havia passat tant lent el temps. Feia fred, em feia mal tot i estàvem acollonides. Cada cop que venia un altre vehicle de front o un sot pensava en la meva mort original a l'Àfrica. Per sort, al cap d'una eternitat, vam veure el cartell de "Bienvenus à Bobo-Dioulasso". Crec que mai no m'havia alegrat tant ni m'havia semblat una ciutat tan maca i tan desenvolupada com aquella nit. Tot és tan relatiu!! Un cop a l'hostal i després de riure'ns una mica de la situació, vaig anar a descansar de totes les emocions del dia.

I a començar la última setmana!